CAT | ESP | ENG

Alexandra Laudo - Marco Noris, a la frontera

L’estiu del 2017, Marco Noris va recórrer a peu tres-cents quilòmetres de la frontera hispanofrancesa, des del Pas de la Casa fins a Portbou, transitant per molts dels camins i passos fronterers que durant la Guerra Civil van ser escenari de l’exili republicà. Va emprendre l’aventura sense haver fet abans cap travessa, carregat amb uns catorze quilos repartits en dues motxilles i acompanyat d’una guia experta en muntanya, Amaranta Amati. Durant algunes parts del recorregut, que durà vint-i-cinc dies, alguns amics i familiars de Noris van acompanyar-lo puntualment: li van subministrar aigua i altres provisions, van caminar al seu costat o fins i tot el van acollir alguna nit. Així i tot, durant la major part del temps, Noris i Amati van caminar sols, fins al dia vint de la travessa, quan la guia va finalitzar l’acompanyament i l’artista continuà la ruta en solitari.

Noris no va fer aquest trajecte amb un propòsit merament esportiu ni com una activitat purament excursionista. La travessa constituïa en si mateixa un projecte artístic que tenia com a eixos estructurals caminar i pintar, ja que, durant la llarga excursió, l’artista anava cercant les mugues[1] que marcaven el camí, i s’aturava davant de cadascuna per pintar-la, o bé per pintar el paisatge circumdant o qualsevol element de l’entorn que li resultés interessant. Podem dir, doncs, que A la frontera participa de dues grans tradicions artístiques: el pleinairisme nascut al segle xix, i el conjunt de pràctiques que, especialment a partir del situacionisme –tot i que també abans, amb el dadaisme–, troben en l’acció de caminar una forma d’indagació i producció estètica.

No obstant això, també podem afirmar que el projecte de Noris no s’adscriu fàcilment a cap d’aquestes tradicions. D’una banda, moltes pràctiques que tenen el fet de caminar com a element central, especialment la tradició de la deriva situacionista, es desenvolupen en l’entorn urbà i en les seves perifèries, i freqüentment integren l’atzar en el seu desenvolupament. La travessa de Noris, en canvi, transcorria principalment a la muntanya –tot i que creuava també alguns municipis i entorns semiurbans–, i fou una acció que l’artista va preparar prèviament amb detall: va estudiar a fons tot el recorregut, va identificar els punts d’acampada i descans i va implementar una complexa logística d’aprovisionament per a tot el viatge. D’altra banda, si en la pintura plein air l’exercici de sortir i treballar a l’exterior es planteja en funció de les necessitats del procés de treball i en benefici de la futura obra, en el projecte de Noris, per contra (si bé era prioritari registrar a través de la pintura cada una de les mugues), l’execució de l’obra i el criteri artístic quedaven supeditats en bona part a la funcionalitat imposada per la logística de la travessa. Un exemple d’això és l’estoig petit, lleuger, transportable i resistent que l’artista va dissenyar perquè les pintures es poguessin assecar una vegada acabades; o bé la decisió que va prendre, poc després d’iniciar la ruta, d’optar per dibuixar o pintar amb retoladors molts dels mollons a fi d’anar més de pressa i evitar que l’acció artística alterés el calendari general del projecte.

Tot i que el projecte de Noris pot semblar una acció de registre, d’inventari, està remotament lluny de la naturalesa racional i freda d’aquestes activitats. L’artista coneixia l’existència de registres fotogràfics exhaustius de tots els mollons de la frontera, i de fet en va fer un ús puntual per preparar i planificar la travessa. La seva motivació, doncs, no responia a la necessitat de donar visibilitat a uns elements inadvertits, sinó a la voluntat d’entendre aquestes marques funcionals a través d’una experiència vital, fent-ne una representació que, lluny del registre instantani i mecànic de la càmera fotogràfica, incorporés el seu gest i el seu temps, la seva manera de ser allà en aquell moment concret. Cada una de les pintures i els dibuixos de les mugues d’A la frontera conté, de manera més o menys velada, les condicions de la travessa, l’experiència de recórrer a peu un camí. Un dels sentits principals del projecte de Noris és, doncs, l’apropiació i la resignificació d’unes marques geopolítiques impersonals des de la vivència.

Durant el tram de travessa que vaig recórrer amb l’artista al llarg d’una jornada especialment plujosa i freda, Noris m’explicà que, en una part concreta del recorregut en què el camí traspassava intermitentment la frontera, cada vegada que s’endinsava en territori francès rebia al mòbil el missatge que el Ministeri d’Afers Exteriors envia als ciutadans quan arriben a un país estranger. Eren aquests missatges els que el feien adonar-se que havia canviat de país, i no pas cap element distintiu ni cap alteració significativa del camí. Al territori, a banda i banda d’aquest límit fronterer, hi havia el mateix tipus de vaques, roques, matolls i arbres, totalment indiferents a una distinció política que sobre el terreny es fa inapreciable i indistingible. Un altre dels sentits d’A la frontera recau, doncs, en la constatació que tota fragmentació política del terreny és convencional, que les muntanyes, els mars i les valls constitueixen un continu, dividit només per lleis. En una Europa que converteix les seves fronteres en límits cada cop més infranquejables i excloents, el projecte de Noris subratlla l’arbitrarietat d’aquestes barreres. La seva vida nòmada al llarg d’un mes pot llegir-se com una acció de conquesta d’aquell “espai llis” lliure d’obstacles que defineixen Deleuze i Guattari[2], i que es contraposa a l’“espai estriat” de l’estat.

Eduardo Martínez de Pisón afirma que la comprensió completa de la muntanya requereix internar-s’hi, recórrer-ne els camins, ascendir-la, i que només els artistes que ho han fet poden donar una resposta artística de la muntanya que sigui profunda i consistent[3]. A la frontera és la cerca de Marco Noris d’aquesta comprensió absoluta del territori. I és també la seva resposta.

Alexandra Laudo - Marco Noris, a la frontera
Interactive graph