Per Celeste Reyna — Abril 2023
L’aigua de la desembocadura ingressa al càntir uròbor[1] envoltat de pescadors que beneeixen l’acte i la travessa que emprendrà riu amunt per retornar a la font impregnada de l’esdevenir del territori / El cicle comença de nou fins al seu origen, el Segre / Els primers passos es transformen en 30 km / Dos caminants solquen un antic camí de sirga instal·lant-hi un nou recorregut / El cos del temps va prenent la consistència del curs invers del riu / Els passos pensen la vehemència del sol / Un cavall apareix a la frontera del camí de sirga i la ciutat / El cavall ens observa: som els humans els que carreguem el pes dels somnis / A Amposta l’hospitalitat d’una comunitat espera l’arribada de l’atuell i s’unirà al caminar corporeïtzant la seva empremta / És la primera caminada del projecte Sequere / Les primeres empremtes impregnades a l’aigua
Quan passegem pel món, el que compta no és el cap sinó els peus[2]
Amb l’escolta als peus i la mirada a les arrels, un artista i una psicoanalista comencen una travessa que caminarà per territoris on la memòria, la història i el temps es transitaran a peu. Els dos van vorejant i brodant el riu, embastant les esquerdes, allò foradat de la memòria. Amb altres cossos –aquells que s’uneixen a la travessa– van constituint un altre mapa del territori fent existir altres recorreguts que el progrés, els efectes del canvi climàtic i les ferides de la guerra, encara obertes, han desterrat. Llegeixen el territori amb els peus, des de la performativitat de l’experiència, en un anar desfent els camins del cap i entrant en la dimensió d’un altre trajecte, aquell on els esdeveniments prenen una altra corporeïtat i la sensorialitat impacta sobre els sentits alguna vegada perduts, que fan aflorar el record. Restes d’allò que s’ha vist i escoltat esdevenen matèria primera de la travessa. Amb Sequere, paraules que estaven adormides es desperten de nou. Paraules trobades van contornejant històries de riberes rivals i van configurant, gota a gota, fragments de la història del territori: el progrés, l’arribada del tren, les migracions, el comiat del tren, la llum elèctrica, els talls d’aigua, la llei de l’oblit, els pobles submergits, l’emergència climàtica, els malestars de la terra i el futur d’una il·lusió amb una memòria democràtica.
Fil a fil[3] comença a ser remuntat l’Ebre cap al Segre / Es contornegen les riberes / Vorejant el riu sonen històries vanes / Esbossos d’altres rutes / Camins oblidats / Paraules que necessitaven un contorn per deixar de ser estanques / El cos esdevé instrument / La memòria es va corporeïtzant.
Travessar un gest a peu té certa consistència, una «corpositat» onírica que permet, com si es tractés d’un joc, deixar que la pròpia veu parli a l’aigua i doni sortida a un nou esdevenidor. Contribuir a esquerdar el silenci, aquell que fou marcat per un pacte –el de l’Oblit– i que avui encara segueix sotmetent la paraula al desterrament, permet que es vagi filant (fil a fil) el que va quedar sense ser dit. En cada trobada singular del camí, de la comunitat que va acompanyar i acompanya aquest gest, les paraules van anar incorporant-se al càntir-uròbor creat per l’artista per contenir aquest fluir de l’etern retorn, que no cessa de repetir-se, que no deixa d’existir i insistir idèntic a si mateix i sempre diferent i que troba una petita modificació quan és caminat.
Retornem l’aigua a la font, però a condició de tornar-la amb una petita diferència: impregnada de memòria.