> [!languages] [[Reyna - 2023 - Sequere, una corporeïtzació de la memòria|CAT]] - [[Reyna - 2023 - Sequere, una corporeización de la memoria|ESP]] # Sequere, una corporeïtzació de la memòria > [!noteinfo] > **Per [[../../About/Celeste Reyna|Celeste Reyna]]** — Abril 2023 *L’[[../../De la ley natural/Agua|aigua]] de la desembocadura ingressa al càntir uròbor[^1] envoltat de pescadors que beneeixen l’acte i la travessa que emprendrà riu amunt per retornar a la font impregnada de l’esdevenir del territori / El cicle comença de nou fins al seu origen, el Segre / Els primers passos es transformen en 30 km / Dos caminants solquen un antic [[../../Lecturas/Books/Camí De Sirga|camí de sirga]] instal·lant-hi un nou recorregut / El cos del temps va prenent la consistència del curs invers del riu / Els passos pensen la vehemència del sol / Un cavall apareix a la frontera del [[../../Lecturas/Books/Camí De Sirga|camí de sirga]] i la ciutat / El cavall ens observa: som els humans els que carreguem el pes dels somnis / A [[Hipertext/02. Amposta|Amposta]] l’hospitalitat d’una comunitat espera l’arribada de l’atuell i s’unirà al [[../../Del caminar y del territorio/Caminar/Caminar|caminar]] corporeïtzant la seva empremta / És la primera caminada del projecte [[Sequere]] / Les primeres empremtes impregnades a l’aigua* >**Quan passegem pel món, el que compta no és el cap sinó els peus[^2]** Amb l’escolta als peus i la mirada a les arrels, un artista i una psicoanalista comencen una travessa que caminarà per territoris on la memòria, la història i el temps es transitaran a peu. Els dos van vorejant i brodant el riu, embastant les esquerdes, allò foradat de la memòria. Amb altres cossos –aquells que s’uneixen a la travessa– van constituint un altre mapa del territori fent existir altres recorreguts que el progrés, els efectes del canvi climàtic i les ferides de la guerra, encara obertes, han desterrat. Llegeixen el territori amb els peus, des de la performativitat de l’experiència, en un anar desfent els camins del cap i entrant en la dimensió d’un altre trajecte, aquell on els esdeveniments prenen una altra corporeïtat i la sensorialitat impacta sobre els sentits alguna vegada perduts, que fan aflorar el record. Restes d’allò que s’ha vist i escoltat esdevenen matèria primera de la travessa. Amb *[[Sequere]]*, paraules que estaven adormides es desperten de nou. Paraules trobades van contornejant històries de riberes rivals i van configurant, gota a gota, fragments de la història del territori: el progrés, l’arribada del tren, les migracions, el comiat del tren, la llum elèctrica, els talls d’aigua, la llei de l’oblit, els pobles submergits, l’emergència climàtica, els malestars de la terra i el futur d’una il·lusió amb una memòria democràtica. *Fil a fil[^3] comença a ser remuntat l’[[../../Del caminar y del territorio/El Ebro/Ebro|Ebre]] cap al Segre / Es contornegen les riberes / Vorejant el riu sonen històries vanes / Esbossos d’altres rutes / Camins oblidats / Paraules que necessitaven un contorn per deixar de ser estanques / El cos esdevé instrument / La memòria es va corporeïtzant.* Travessar un gest a peu té certa consistència, una «corpositat» onírica que permet, com si es tractés d’un joc, deixar que la pròpia veu parli a l’aigua i doni sortida a un nou esdevenidor. Contribuir a esquerdar el silenci, aquell que fou marcat per un pacte –el de l’Oblit– i que avui encara segueix sotmetent la paraula al desterrament, permet que es vagi filant (*fil a fil*) el que va quedar sense ser dit. En cada trobada singular del camí, de la comunitat que va acompanyar i acompanya aquest gest, les paraules van anar incorporant-se al càntir-uròbor creat per l’artista per contenir aquest fluir de l’etern retorn, que no cessa de repetir-se, que no deixa d’existir i insistir idèntic a si mateix i sempre diferent i que troba una petita modificació quan és caminat.   Retornem l’aigua a la font, però a condició de tornar-la amb una petita diferència: impregnada de memòria. Noris recull aigua del riu en cada segment de dia per pintar; l’endemà la retorna a aquell mateix riu que ja no és el mateix i n’agafa un altre trosset que pertany a una altra territorialitat del camí però al mateix riu. Amb cada fragment d’aigua traça una pista, en cada aquarel·la instal·la una petjada, el territori es va cobrint de reminiscències que van inscrivint memòria. El projecte es va poblant de petjades i registres en una pulsació constant entre el record i l’oblit. Es proposa al territori [[../../Del caminar y del territorio/Caminar/Caminar|caminar]] com a acte de reparació per anar sargint aquell forat del trauma que s’actualitza amb el retorn constant i la insistència d’allò que és real. El trajecte de l’aigua que ha desembocat i torna a la font s’impregna de les veus i de la memòria del territori recollides en quaranta-quatre dies de camí. Paraules que s’adhereixen a l’acte simbòlic són dites per tenir un altre destí; paraules que es resguarden en un *espai del dir* anomenat *[[Sequere]]* esdevenen part de la memòria de l’aigua i desfan l’*estrangeritat* que provoca l’oblit amb una nova inscripció. Com si aquest petit acte anomenat *[[Sequere]]* fos, entre altres coses, aquest despertar de l’adormiment de l’oblit, en un esdeveniment performàtic que transcendeix l’artista i el camí i desdibuixa les formes per generar preguntes sobre el temps, la història, la memòria i l’esdevenir “en emergència”.[^4] Aturar el transcórrer del temps, provocar una suspensió, fer un camí invers perquè cada pas desterri l’oblit. Saltar fora de la dimensió temporal per reescriure –i potser inscriure– una altra empremta. Travessar els camins exiliats sense veu i començar a cosir-los en un text que camina amb el projecte. Com es basteix *el text del cos [[Sequere]]*, teixit de múltiples dimensions? L’escriptura del territori es va constituint empremta del llenguatge; la lletra, corporeïtzant en paraula, i *fil a fil* el text es va fent mapa. L’artista s’avança al psicoanalista, «va per davant», diu J. Lacan. En aquest projecte artístic, que s’arrela en la terra ferida per reparar-la, els passos de l’artista i la psicoanàlisi s’entrellacen en una escriptura que intenta suturar la memòria ferida i aposta per un esdevenir apedaçat. El gest *[[Sequere]]* és un projecte que instal·la memòria des d’un acte simbòlic i col·lectiu. Diversos fils s’uneixen en un teixit d’històries recollides en el trajecte. Es constitueixen nous mapes en una inscripció nova. Al final del recorregut, alguna cosa queda registrada com a empremta primera que ja no es podrà esborrar i des de la qual s’enfilaran altres representacions per constituir record, i lliscaran per altres cursos però des del riu de la col·lectivitat que sonarà en una altra llengua, la de la memòria. <div style="text-align:center"> Tornar a passar per l’origen, per la font <br/> part d’aquest acte resideix en això <br/> un petit acte de <em>lligam col·lectiu</em> nou <br/> que permeti un nou esdevenir... </div> En aquest NOU DIR resideix la seva inscripció. Cada cop que es recordi aquest trajecte, cada cop que s’escrigui sobre aquest projecte, l’embastada de *[[Sequere]]* seguirà fluint i tornarà a néixer en la ploma de cada au escriptora i afluent escriptor. Potser aquest petit gest artístic ens farà saltar del trajecte de l’amnèsia i ens tornarà a la creació d’un nou text col·lectiu per fer existir i consistir les paraules que eren fora del camí, per fer-les pròpies i donar-los un nou curs. *Empremtes de la memòria / Empremtes mnèmiques que van registrar passos / Passos que van tornar a caminar recorreguts abandonats / Passos que van tornar a ser caminats per altres peus que, pensant, es van endinsar en l’oblit per despertar-lo.* Ja a la font, en l’origen que és començament i fi del recorregut, llencem l’aigua que, modificada per tot el territori travessat, espera un naixement nou. ***[[../../About/Celeste Reyna|Celeste Reyna]]** (1977, Córdoba, Argentina) és psicoanalista i docent. Treballa en l’àmbit públic i privat des de fa vint anys. El seu interès i treball està centrat en projectes col·lectius relacionats amb l’accés a la psicoanàlisi per a tothom i la creació de dispositius on l’escolta, la paraula i les eines artístiques promouen l’elaboració del malestar. Durant els darrers anys, a partir de la necessitat de recórrer a pràctiques comunitàries subjectivants, ha treballat i treballa en diferents projectes artístics en què entrellaça art i psicoanàlisi.* [^1]: Uròbor (del grec *ourà*, ‘cua’ i *bóros*, ‘que menja’) [^2]: Paraules de [[../../Docs/People/Francesc Tosquelles|Francesc Tosquelles]] des d’un caminar la terra travessada per l’exili (F. Tosquelles: “Tosquelles. Como una máquina de coser en un campo de trigo”. Pàg. 80. Coedició CCCB, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia i Arcadia. Any 2022) [^3]: *(N. de la T.)* A l’original en castellà, l’autora utilitza els mots «hebra» i «enhebrar», fent un joc sonor amb «Ebro». [^4]: El canvi climàtic es va anar fent evident durant la travessa: va obligar a canviar rumbs, a desistir de trajectes, a sentir restes i bombes que donaven notícia sobre la història enterrada i l’actualitat en emergència.