> [!languages] [[Frederic Montornes - No era el sol|esp]] | [[Frederic Montornes - No era el sol (cat)|cat]] | [[Frederic Montornes - It wasn't the sun|eng]] # Frederic Montornes - No era el sol (cat) > [!noteinfo] **2017** — [[../../About/Frederic Montornés|Frederic Montornés]] — [[El triunfo de la derrota]] — [Marco Noris, visual artist - El triunfo de la derrota](https://marconoris.com/the-triumph-of-defeat) A vegades és suficient amb afegir alguna cosa a una imatge perquè el que veiem com un [[../../Del caminar y del territorio/Paisaje/Paisaje|paisatge]] es converteixi en un escenari i no en la representació de la il·lusió de qui ho està contemplant. De manera que parlar d'escala enfront d'un [[../../Del caminar y del territorio/Paisaje/Paisaje|paisatge]] seria com parlar de la distància que separa l'espectador de la imatge. I parlar de la distància entre qui mira i el que veu seria parlar d'intromissió en un relat interminable. Perquè la pintura no té fi. I, no obstant això, convida a apropar-se. Diu [[../../../About/Marco Noris|Marco Noris]] que, per ell, la pintura – en especial, la pintura a l’oli – és el llenguatge que millor li permet intimar amb allò emocional sense deixar de banda allò intel·lectual. També diu que és el llenguatge que, gràcies als seus codis visuals tradicionals, li permet penetrar dins la consciència de l’espectador fent-li bascular entre el presagi i el dol. Una distorsió temporal – segueix dient – poblada d’escenaris post-apocalíptics, ruïnes del passat, anuncis de desastres futurs i memòries de tragèdies que es confonen i entrellacen conformant una sort de genealogia de la catàstrofe. Un estudi de l’esdevenir humà que, lluny de celebracions i lamentacions nostàlgiques, ens parla d’aquest camí íntim i col·lectiu d’acceptació i expiació en el centre del qual sempre es troba qui domina el seu propi destí: l’espectador. Sol. Davant de la mortalitat. O com el defineix Noris: el triomf de la derrota. Centrada en el desig d’insinuar i no tant en el de descriure el que, a ulls de qui contempla, s’erigeix com un exercici d’introspecció entorn a arguments tan amplis, sentits i reflexius com la memòria, l’oblit, l’absència i l’espera, l’obra de Noris és una sort de bàlsam que, invocant una més que necessària suspensió del [[../../De la ley natural/Tiempo/Tiempo|temps]], permet que tot passi perquè en ella tot s’eternitza, s’allarga, espera i deixa. Es tracta d’una decisió que, ubicant al marge de l’enrenou i el soroll a qui se situa davant la seva obra, permet connectar amb aquesta part de l’ésser que es pregunta què hi ha darrere de l’estreta realitat que veiem perquè sap que és darrere del que ens encega on realment hauríem d’indagar. I és que més enllà del vel que impedeix la visió es pot trobar la raó per la que tots estem aquí. L’exposició que, amb el títol [[«No era el sol»|No era el sol]], reuneix bona part de la producció de Noris desenvolupada entorn a la desaparició a les fosses comunes, la crueltat de les fronteres, la guerra civil, l’exili i el [[../../Docs/Defs/Desarraigo|desarrelament]], així com a qüestions de contingut mediambiental – en tant que metàfores de les nostres ruïnes material i moral – o a lectures de caire més introspectiu com primer i ineludible pas fins a l’acceptació de la negació i l’ombra per fer front a l’escalada tecnològica, l’excés de consum i l’entreteniment que a tots ens encega, és una sort d’embornal conceptual concebut no tant per acabar amb l’espècie humana sinó per a demostrar que després del que semblava que era el sol no venia la nit del descans sinó el desig de trobar una llum al marge de la impaciència. És a dir, al marge de nosaltres mateixos. És per això que, més que un viatge fins a l’exterior i a través de territoris pels que tot està construït, el que proposa Noris és un viatge cap a l’interior de cadascú pel camí de les seves pinzellades a l’oli, la superfície d’unes teles, les capes i capes de cartró reaprofitat, les dimensions d’un quadre i els passos que hauríem de seguir per enlairar-nos d’aquest maleït món, recuperar l’essència de l’ésser humà, prendre consciència de la nostra identitat, revitalitzar els nostres valors i veure-ho tot des de la distància que permet entendre la pintura, la seva pintura, també com una qüestió d’escala. **[[../../About/Frederic Montornés|Frederic Montornés]]** *Febrer 2017* → [Marco Noris, visual artist - El triunfo de la derrota](https://marconoris.com/the-triumph-of-defeat) #derrotas