#### Incerta Glòria - Joan Sales (highlights) > [!Book]- Metadata > **Incerta Glòria** de _Joan Sales_ > > Category: #books > Document tags: #memory > > > >  -Doncs ¿com se sap que era pornogràfic? -Pel sant. Pel sant de la portada. Es un llibre amb sants. I a més, no hi ha soldat que no el conegui, en aquesta brigada: *Los cuernos de Roldán*. ¡Hi ha qui se'l sap de memòria! Ja pots pensar que... Hauríem hagut d'afusellar-lo, però ¿qui té pit? Ascendirlo primer i afusellar-lo després. Un noi de tanta cultura... (Page 18) --- Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d'ara, em vénen molt de nou. Contra el que se sol creure, ¡són tan diferents dels de Castella, on jo he passat la major part d'aquests onze mesos! Els primers dies m'hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l'espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l'instant fugaç cara a cara. Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món. (Page 18) #landscape #sequere #favorite --- Del marxisme, [Soleràs] sempre em deia que no valia la pena; que no era més que una lata i pura vulgaritat: «Poca imaginació precisava-; no et fiis mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata.» (Page 19) --- Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, «los catalanes»; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona (suposant que a Barcelona pensin alguna cosa coherent), sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya. (Page 22) #favorite #territory --- Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l'evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l'hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l'altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos? (Page 33) #mountain #favorite --- La nostra època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l'obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.» Li vaig respondre: «¿Creus que té tanta importància la nostra època perquè ens hàgim de molestar a comprendre-la?» (Page 42) #death --- Després de regar les hortes d'Olivel alimenta les basses d'alguns antics molins fariners, un d'ells encara en actiu. En les meves passejades a peu aquest molí era la distància màxima on havia arribat; queda a mig camí del monestir. Hi viu el moliner, home d'una cinquantena d'anys, amb una dona -la seva-negrosa com la farina que molen i sense dents. Tenen unes cinc o sis criatures. Molen tres quarteres de farina per jornada, cosa que no vol pas dir cada dia: de vegades la bassa triga tot un dia a omplir-se de nou, segons l'aigua que el riu porta, i mentrestant han de descansar. Magrada veure com molen, perque no havia vist mai un molí tan antic en funcions. Engeguen la resclosa; la mola comença a girar a poc a poc; la tremuja (que ells anomenen *lorenza*) és un gran embut de fusta bastament escairat; el gra en raja lentament i la mola el converteix en una farina grollera. Les dones d'Olivel en fan després un pa moreno molt gustós; per coure'1 té el poble tres forns comunals i els dies de fornada ja se sent de lluny la seva olor calenta, olor de rama de pi que crema i de pa acabat de coure, que obre la gana. El moliner aprofita els dies d'oci forçós per caçar amb fura. (Page 44) #memory --- La vall és quieta, recollida, com tancada en si mateixa, en la seva olor de farigola. (Page 48) #favorite --- Red de basarda, sinó una aguda estranyesa: aquells objectes eren simplement incomprensibles. Una mòmia ens excedeix. Impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d'aquí d'allà, rígid i buit; ¿buit de què? D'ànima, diràs tu; però i això ¿què és? I bé deu ser alguna cosa quan la seva fuga determina un canvi tan extraordinari. ¿Què tinc jo de comú amb una mòmia? Materialment tot, i no obstant res. (Page 49) --- En una de les meves primeres visites (hi anava cada dia, m'atreia terriblement), em deturà en el llindar de la portalada una remor que venia de les cel·les. Notes en alegre desordre, de flauta, de violí, de contrabaix, barrejant-se amb veus i riures infantils i amb corredisses tan lleugeres que semblaven voladúries. ¿Què deu ser això? Pujo a poc a poc; si hagués trobat a dalt un eixam de querubins fent-ne de les seves no m'hauria pas sorprès. Era una colla de pastorets de la comarca, de set a deu anys d'edat, que havien tancat les cabres a l'estable del convent per pujar-se'n a tocar els harmòniums. La meva aparició produí el pànic. Fugien amb tanta gràcia, cofats amb els seus grans barrets de palla i tots en calces de vellut fins sota genoll, que em vaig quedar com embadalit una llarga estona. (Page 53) --- Amb el dia a penes declarat empreníem la nostra trista reper aquella carena. A Olivel vam trobar veïns i veïnes pels carrers; elles xisclaven i gemegaven, ells callaven. L'aiguat s'havia endut les hortes. La collita del cànem i la del blat de moro estan totalment perdudes. L'última esperança d'aquesta pobra gent és el safrà, que es cria en el secà del terme, fora de la barrancada, i que en anyades bones és de les seves collites la que més s'adinera. (Page 56) --- Alguna nit m'he desvetllat amb un sobresalt creient sentir entre dos sons aquesta veu càlida i rica com un perfum, greu i reservada com una prometença... (Page 60) --- -No sé si t'has fixat que el ciri pasqual s'encén el dissabte de glòria i s'apaga el dijous de l'Ascensió, i fins l'any que ve. Tots vivim amb l'esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s'encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l'abril, el de la incerta glòria, se'ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l'única glòria. Tornant, doncs, als ciris pasquals... (Page 63) #favorite --- L'abril se'ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d'esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d'estiu que t'arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona mejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea. (Page 64) ---