Alguns dels informants actuals recorden encara que, durant la seva infantesa, les mares o àvies els amonestaven tot dient: «Si no t’acabes les sopes, baixaran les bruixes de Serraspina!». Tanmateix, entre tots els informants entrevistats, un únic testimoni va ser capaç de vincular encara aquell espai amb els suposats aplecs bruixescos. La recent defunció d’aquest darrer informant il·lustra a la perfecció la fragilitat ja esmentada i la necessitat de recollir i realçar aquest patrimoni abans de la seva desaparició definitiva:
P. Havíeu sentit a dir que les bruixes es reunien de nit?
R: Hi ha un pilar que està vora Gramenet, un pilar de pedra. No recordo com li deien, d’aquell pilar. Perquè allí diu que hi eren les bruixes, també. A la trencada d’Envall i Gramenet. A dalt del bosc aquell, estic prou tip de veure’l, aquell pilar. I allí diu que hi anaven les bruixes sempre. Diu que feven reunions allí. Ara, jo què sé...
P: Al capdamunt de la serra?
R: Sí, sí. Allà on trenquen els termes d’un costat i l’altre.
P: Com li’n diuen, d’aquest lloc?
R: Li’n diuen el Santet de Serraspina.
Entrevista a Pepe de Sort de Paüls, 2010.
En Se’n parlave... i n’hi havie. Bruixeria al Pirineu i a les terres de Ponent
Confessió sota turment.
E interrogat digué que tenia vint o XXI anys quoant aprengué y ha apresa de la art de bruyxeria, y que li’n mostrà sa mare de ell deposant en sa casa matexa de ell deposant, en lo loch de Monrós. Y encara no era casat en aquelles hores. Y li dix que no digessa ni anomenàs a Jhesús. Y la primera veguada anaren los dos, ell ab dita sa mare y altra gent hy havia, anaren a Serra Espina. Y eren-hy na Ramona de Monrós que ja ere casada ab un que se deye Ramon Larrassa, y na Margarida de Rugall que ja ere casada al abadiat de Gerre, que ara són preses. Y com foren a Serra Espina trobaren allí molta altra gent, bé bon ramat, de caval. Y havia-ni un a caval en un rosinot gran, que era home ab la barba blancha, lo quoal ere lo diable. 94 Y ballaren y cantaren allí. Hi·lls digué y manà que anàssen a fer mall. Y lo dit home era lo diable, que sa mare lo·y havia dit ja que lo diable hy seria. Y féu-lo jurar sobre uns paperots negres que de allí avant lo tindrie per senyor. Y feren-li reneguar de nostre Senyor y de la sua beneyta mare y dels sancts y de los sanctos patres. Y tantbé li feren reneguar del [±8]. Y feren una creu en terra y la·y feren besar y [retre fe] que [a ela]. Y lo diable lo se espolsà a ell per darrera, y als altres tantbé. Y de allí anfora anaren a Montrós y mataren un bou y dos o tres minyons, no sap de qui eren ni de qui no.
Interrogatori sota turment.
E més dix que com li amostrà de la art de bruyxeria eren a les farrages prop lo prat de Monrós, que goardaven les ovelles parides, d’esta manera, que la dita na Johana li digué que si volia apendre del art de bruyxeria que hauria molt de bé y prou dinés, y de fet li digué que si volia anar lo digous segons següent ab ella y ell deposant li dix que seria content. Y ayxí lo digous propsegüent la dita Johana Coell lo anà a cerquar y no lo·y trobà. Y aprés lo altre digous hy tornà a cerquar-lo y·ll trobà. Y ayxí los dos anaren de nit a Serra Spina. Y ab ells hy eren Jaumot de Puyo y na Margarida de Rugall, que ara són açí presos.
Castell, P. (2009). La persecució senyorial de la bruixeria al Pallars