# Envall (Joaquim Barbal) > [!noteinfo] >Text extret del llibre de **Joaquim Barbal**, "[[Una Vida a la vall Fosca - Joaquim Barbal i Gasset|Una vida a la vall Fosca]]" Quina dolça calma regna en el fossar! La porta tancada no m'hi deixa entrar, però jo el contemplo per l'estret reixat. Tot allí reposa en terra colgat. Humils i orgullosos, primers i darrers, són iguals, a l'ombra de quatre xiprers. Els que altre temps foren tots dormen allí…. I potser somnien esperant-me a mi. MARTÍ DOT I PARELLADA (1900-1973), El fossar > [!infobox] > Renom: AUFEGAJUTGES. > Nombre d'habitants: ACTUAL (1999), 0. ANY 1958, 48. CENS DE 1900, 58. Envall està situat en un petit altiplà que forma el vessant de la serra de la Solana. Fou una comunitat reduida, set veins als anys cinquanta, i els seus habitatges, rústecs i senzills els uns i més airosos els altres, estaven disposats al voltant d'una petita esglesiola com si fessin una bolangera. Les velles veus diuen que en un abans ja perdut en la memoria del temps el llogarret havia tingut disset cases, i el Pau Nadal, Juanxic, que es una memoria vivent, diu que guarda el record de tretze cases obertes. L'altiplà queda limitat per dos barrancs. El de l'esquerra, en el sentit de les aigües, és conegut com el de l'Aubac i el de la dreta, com el de la Coma. A cadascun hi aflora una font, que cavien el ne benien a als dominis de la Pobleta de Betel. El primer passa a dir-se [[../territori/Barranc d'Envall|barranc d'Envall]] i el seu company, dels Escazals. El barranc de l'Aubac-d'Envall gairebé mai no duu aigua si no és en època de temporals de pluges. Quan això s'esdevé baixa cridaner i esvalotat per entremig de la vila. De retruc neteja la llera al seu pas, que prou que convé la majoria de les vegades. La picaresca popular, que n'hi ha molta, anuncia la baixada de les aigües terboles i rabents tot dient: «Eh, que ja baixa Capvert!». Aquest nom és un patronímic d'una casa d'Envall que ve del seu amo, un personatge un xic peculiar, segons sembla. El barranc de la Coma, per la seva banda, arrossega sempre un minso cabal però, a vegades, l'aigua depassa els límits de la borda de Botigué, més avall, i es fa fonedissa entre filtracions. Al poble d'Envall, molt humil, li mancava tota comoditat. No disposava de llum elèctrica i l'aigua s'havia de portar des de les fonts amb la classica collada. Amb tot, la petita comunitat acceptava el seu destí i vivia plenament la vida que li havia tocat en sort. Si bé com a tot llogarret del món rural hi havia rics i pobres, la questió, pel que fa a Envall, no tenia pas gaire incidència. La propietat, ben o mal repartida, donava per a tots, tant la campúria de finques que hi havia al dessota del poblet com l'esplèndida i espaiosa reserva natural a dalt de Serra-Espina, de terres ubèrrimes, que els donava gran quantitat de fruits. El punt d'inflexió que marcà la [[../../Themarium/Guerra Civil/Guerra Civil|Guerra Civil]] en tots els àmbits, socials i economics, i tot el seguit d'innovacions que comportà al món rural, signà el mal fat del llogarret. A semblança de tants i tants pobles, la histèrica i gairebé general ensulsiada El punt d'inflexió que marcà la [[../../Themarium/Guerra Civil/Guerra Civil|Guerra Civil]] en tots els àmbits, socials i economics, i tot el seguit d'innovacions que comportà al món rural, signà el mal fat del llogarret. A semblança de tants i tants pobles, la histèrica i gairebé general ensulsiada dels anys 60 i 70 féu que quedessin closes portes i finestres, i orfes de veus humanes les velles llars testimonis dels afanys i suors d'homes i dones. I cada casa emprengué el seu exode particular i íntim. > «Avui he pujat al llogarret. Tenia ganes de veure de nou les velles pedres i passar una remembrança pel cúmul de records. Són molts els que hom té desats al cor i guardats amb pany i clau. Envall és un poble mort. El seu aspecte és desoladorament espectral. Tan sols és un munt de runes. > Queden en peu, de miracle, tres cases (ca l'Alberto, cal Senterada i cal Miquel) i l'esglesiola. Totes elles, no obstant això, tenen el temps comptat, car s'aguanten per un fil. > Corprèn i fa una estranya sensació veure la descomposició d'aquest quadre que un dia, no pas tan llunyà, tingué vida, i que hom ha vist encara ple. Es girin on es girin els ulls, només es veuen parets clivellades i esquerdades, vidres de finestres i balconeres trinxats, porticons mig arrencats i totes les portes obertes a la curiositat o a més d'un depredador. Què se n'ha fet, on són les tanques i les claus? > Tot fa comprendre que la mà aliena ha ajudat, i molt, a la ràpida i continuada erosió de les velles llars i a la pèrdua de molta cosa, a la pèrdua de tot. L'esglesiola, badada una paret on mal s'aguanta la volta, clama al cel. També té la porta oberta, com si algú volgués oferir-la com a espectacle. > Està nua, freda i erta. Només hi ha el consol, trist consol, de dos rams de flors resseques i un banc vell i atrotinat. > És tot un insult! Que trista és la buidor de les velles llars > i de la humil i petita esglesiola.. > »He volgut posar els ulls al fossar diminut i recollecte. Tan sols dues creus de ferro treuen el nas per damunt d'un mar d'esbarzers i mates. Fa angúnia veure l'abandó, i qui sap si també l'oblit, en què es queden els qui hi tenen el sojorn etern. Hi ha cops que seria millor no veure segons quines coses. "Ai, els pobres fossars i els rònecs cementiris/ de les viles humils, dels pobles sense nom!...", diu el poema. > Deixo Envall farcit de pena i de desencís». (*Testimoni de l'autor*). > El Pau Nadal també es deixà endur per l'ensulsiada, però el seu exili no el dugué gaire lluny del vell niu familiar. L'home es comprà un habitatge a la Pobleta i fou l'últim a barrar portes i finestres de la casa pairal. I, malgrat que el llogarret es quedés orfe del tot, han estat pocs els dies que el Pau no hagi tornat al redós de les velles pedres. A més, ha anat conreant la poca terra que tenia i quelcom més que ha arrendat. A ell li dec quasi tot el que sé del poblet, de les seves aventures i desventures. L'home sempre ha sentit [[../../Fragmentarium/Recança|recança]] d'aquell racó, de l'antiga llar i de l'humil bressol on va néixer. A algun comentari que, de vegades, li he fet per aquesta volença, sempre m'ha respost: > «A on voleu que estiga millor que ací dalt? Ací em trobo bé i lo temps me passe més que de pressa. A baix, a la vila, me hi pessiguen, eh que ho enteneu? > »Oh, si haguéssom sigut ben avinguts, no s'haurí buidat de tot lo poble, no. Mireu, ja tenívom tallats los pals per posà-mos la llum i tamé projectat posar aigua corrent a les cases. Ademés, havim fet fer un estudi pra fer la carretera a Serra-Espina. Sí, sí, ho podeu creure. Lo va fer un enginyer i no passave d'un set per cent de pendent. > Prò no hi va haver manera d'entendre-mos. La un, que si pramon; l'atre, que si pravall. Total, que voliven que passés pra enlaire i sense tocar cap finca. De les seues, eh? De les seues! Ara, les dels demés, pel mig! > »... Serra-Espina? Ai, pobre de vós! La campúria que hi arribe a haver allí, no us ho podeu pas imaginar. I bona terra, que millor no n'hi ha. Lo poble, la mitat de l'any févom vida damon; al bon temps, s'entén, quan arroplegàvom la collita. Oi, mos quedàvom a les bordes. Mira, cadascú es tenive la seua més bé o mal arreglada. Oh, si semblave un poble... Les de l'Alberto de vegades hi eren una vintena, entre la gent de casa i los garbers i dallaires... Collidor? > Ui, collidor! I tant! Mireu: una anyada l'Alberto tenive set-cents cavallons de blat. Ho hau entés bé? Set-cents. > Calculeu: es dive que donave un quartà de blat per cavallo. > Fixeu-vos quina collitassa, cent setanta-cinc quarteres de forment. Ara afegiu-hi lo que collive a baix al poble. I encara no estaven contents, sempre feven lo ploricó! Ec! > Quina gentota! Igualment qui més té, més vol. > »Guaiteu, que vos en vui explicar una de sèria. Resulte que l'Alberto li va comprar una finca al Batlle de Gramenet i que llindave amb una de Capvert. Un boixeral delimitave les dos finques. A l'hora de la vitat tots dos, l'Alberto i Capvert, es van disputar la propietat de la boixera... ¿Si per què ere bona? Oi, perquè hi rumiave lo bestiar. Tot plegat pra açò. Vós sabeu lo temps que van anar per justícia? Ec! Les vegades que jo he só vist l'abogat allí. Ell, pla que hi feve negoci. Oh, los va costar d'arreglà-ho, tots dos eren del morro fort! Ec! No res, tot plegat pra amprés abandonà-ho tot! > »A dalt se hi collive de tot... Aigua? Hi ha set o vuit fonts, a qual millor a la comarca. Allò ere una riquesa. Al poble sort n'hi tenívom, de Serra-Espina. Ara no res, ja ho sabeu prou. Com cambie lo món. Jo encara recordo de quan hi passave lo camí ral, que puiave de Gerri, cap a Peramea, lo Pla de Corts, atravessave pel mig Serra-Espina, seguive cap a Gramenet, la Coma i fins a Cabdella. Pra allí es feve lo tragí de la sal i atres coses. Les bèsties anaven carregades d'anada i de tornada. I tant si men recordo! Eh, que ja conto una pila d'anys... Ui! Vuitanta i tants. Encara vos podria ensenyar pra on passave lo camí. Bé hi ha prou trossos de paret! Hi ha un punt, just a la trencada de Serra-Espina amb los termes de Beranui i Gramenent, i al mateix camí ral, on hi ha les restes d'un sòcol de formigó a on se hi aposentave una capelleta que tenive com abogada a santa Bàrbara. La van fer los del Batlle de Gramenet en memoria d'un pastor que els hi va matar un rayo. Mira! > Després, quan la guerra, la van fotre al carall. > »Ara Serra-Espina no done cap profit. Gent n'hi puie com mai, amb lo cony dels moixarrons i les carreroles. Bé ho sabeu prou! Prò cada any es va malmetent. Les bordes, mig caigudes; les finques, abandonades. Ec! No res! Les peixen unes egües, sí; prò la terra, si no es cuide, es va esquilmant i només crie que ardagulls i males herbotes. > No res! Açò acabarà igual que lo turó de les Cases... ¿Si què vui dir? ¿Veieu aguell tussal, per sobre mateix del barranc de Serra-Espina? Doques d'allò en dívom los d'Envall lo turó de les Cases. Segons diven los nostres vells, allí, per Déu sap quan, hi haví hagut un grupet de cases. > Teniven la font al vessant del turó que done a Beranui. > Encara avui hi és. Diven si eren les amos de Serra-Espina. > Diven, eh? Jo no asseguro lo que no sé. Quan érom cadellots, amb aguet Joan de casa Senterada, mo n'hi anàvom i engrescavom anant desfent les parets i fent-les voltar cingle avall. Mira, un dia vai arrencar una solera agafada amb argamassa, i que em va costar, afededéu! > Podeu contar quines tombarelles donave vessant avall! Oi, érom canallota i no savívom pas lo que févom. Los vells en diven Montforners o Collforners[^1]. no ho puc assegurar. > Prò ere un d'aguestos noms que us dic». (Comentaris fets pel Pau Nadal, Juanxic). > El Pau és una persona senzilla, rústica, però d'esperit lluit i raonament clar i expressiu. Quasi tota la seva joventut féu de pastor, i també a la maduresa, així com de jornaler ocasional. Explica que la primera vegada que sortí de casa fou per anar llogat a casa Domingo, a la Pobleta. El sou que guanyava era d'una pesseta diaria i el gasto. L'home no oblida dues cabaleres filles de la casa que li preparaven la berena. Es deien, i es diuen encara, Remei i Quimeta. El Pau sent encara una certa feblesa per una de les germanes. No pas per cap sentiment personal, i menys passional. És pel fet senzill que li tallava més gruixuda i llarga la rosta de la cansalada. «Recony —diu de l'altra, la més tacanya—, ere més estreta que la gorja d'un gat!» Men va dir el nom però, no és millor que quedi en el secret? El Juanxic sap un munt de coses, un munt de secrets de tota mena i que farien enrogir un sant. És un home parc en tot i té un sentit innat de la delicadesa. Sap dir-ne i explicar-ne, de pecats i disbarats, però serva per a ell el nom dels pecadors. El Pau sembla que no hi és, però hi és i de veritat. «En un rebaix de la finestra d'una de les cases del llogarret abandonat hi quedà una clavellinera. La flor tenia per test una vella ferrada. Jo, quan anava a cercar carreroles i moixorrons, prenia el vell camí recol lecte i silenciós, amb l'única companyia de les ombres fresques i el silenci, tot just trencat pel xerroteig dels ocells o pel volteig espec-tacular d'algun esquirol agafat d'improvís. Aquell primer dia em sobtà agradablement la vista de l'esplendorosa planta replena en flor. Tenia com a marc la finestra amb un vidre que deixava veure una cortineta feta a ganxet, que servava la intimitat del que devia ser una cambra. A mi, aquell quadre format per la planta dibuixada com en relleu sobre el fons que representava la cortineta m'entendrí i posà a prova la meva emotivitat. A la vegada em despertà la imaginació i els somnis a ulls oberts. »Des d'aquell primer encís, cada temporada se'm feia llarg el camí per saber com continuava la bella flor, única i solitària mostra, i testimoni al mateix temps, del poblet clos. Per mi sempre resultava emotiu el retrobament. M'asseia sobre la paret i procurava endinsar-me en ella i, a l'ensems, n'assaboria la flaire que predominava sobre la sentor, ja gairebé fosa, de tot poble rural. »Una de les vegades, en arribar on era la flor, em vaig adonar que havia fet un canvi. Abans tan aplomada ella, al mig de la ferrada, ara es mostrava un xic inclinada enfora, com si desitgés quelcom o esperés algun esdeveniment especial. La sorpresa la tindria la vegada següent: ja havia agafat un punt d'inclinació acusadíssim. Assegut a la pedra de sempre, em sentia envaït per l'aroma exquisit amb què m'envoltava. Això, i el fet també de trobar-la en aquella postura, despertà alguna cosa dins meu. I vaig sentir unes ganes boges de parlar-li, de dirli coses, de tenir una conversa amb ella, amb la bella clavellina. Fou un larg dialeg sense paraules, un dialeg de sentiments entre una bellíssima flor i un home que sentia créixer l'emotivitat, i Déu sap quin altre sentiment, per ella. -Diga m, clavellina: que no et trobes bé dins la ferrada? Que potser vols fugir? Tens ganes de sortir-ne? »-Ca, bon home. Fugir, dius? El que cerco és trobar-me millor. Les plantes com jo no abandonen la terra. No fem com els humans. "—Perdona però, ¿per què has adoptat aquesta postura tan inclinada? Que et manca sol? »-Ai, que poc que en saps, de la vida! No busco el sol, cerco i he trobat l'aigua, la que m'ajuda a subsistir aquí sense l'ajuda de ningú. "-Ah, ara 'entenc! Quan plou, et mulles tota i l'aigua, regalimant pel ramatge, et rega les arrels. ¿Es l'instint de sobreviure, oi? »—I tant! Veig que ho has entès de seguida. »—Escolta'm, bella amiga: no t'enyores, tota sola? ¿No trobes a faltar res? »—Sí, les mans de la mestressa. Ella em removia la terra i em posava adob. No trobo a faltar res més. »—I la cortineta? No et diu res, la cortineta? Quantes coses no hauràs vist i sentit, oi que sí? »—Sí, he vist i oit molta cosa. Però m'ho quedo per mi. Les plantes sabem guardar els secrets! »—Diga-me'n algun, dona... »—Dona! Em dius dona! No és un desgavell? »—Flor! Bella clavellina! Per què no m'ho vols dir? »—Mira, he vist la mort i la vida, penes i alegries, plors i rialles, salut i malaltia, bé i mal, amor i rancúnia, pobresa i riquesa, favors i ingratituds, i el dia i la nit. »—Gràcies, bella amiga. M'has dit moltes coses amb poques paraules. Adéu, flor, fins un altre dia! "—Serà si a Déu plau. Qui sap! Adéu, bon home, adéu.» (Testimoni de l'autor). Com a mig any més tard, el Pauet em féu saber la mort de la planta. Vaig pujar al poblet a retre-li un últim homenatge. Tan sols era una branca resseca i inclinada, cercant en va quelcom que no trobaria. Estic segur que morí d'enyorament. La bella clavellinera no havia volgut sobreviure al mal fat del llogarret. No he passat mai més pel vell camí. #enllumenantelbuit #vallfosca [^1]: De fet, el Pau es referia a Pouforniu, però ignorava aquest nom.